Diversitat, nivell de competència i motivació

Els mestres tenen un gran repte quan es posen cada dia davant de 25 o 30 alumnes. Tots ells, diferents. Diferents en la preparació, en les vivències, en el suport que reben des de casa i diferents en el ritme d’aprenentatge, en les capacitats, en els interessos i en les motivacions. Per dir només algunes de les variables.

Atenció a la diversitat, una de les claus de l’èxit escolar

Si tots els nens són diferents, com és que els demanem el mateix a tots? Com és que els ensenyem a tots d’una mateixa manera? Potser els enfocaments i les eines tradicionals no permetien la diversificació necessària, o potser tenim una idea falsa sobre la justícia: justícia no és donar a tots el mateix, sinó donar a cadascú allò que necessita.

Ara, les noves tecnologies ens permeten adaptar-nos a cada alumne segons el seu ritme d’aprenentatge. Això és el que proposa el neurocientífic Daniel T. Willingham al llibre Per què als nens no els agrada anar a l’escola?.

Willingham ens diu que l’escola ha d’adaptar-se als alumnes i no a l’inrevés.

A Glifing creiem que el primer que hem de fer és conèixer les potencialitats de cada alumne. Willingham marca una premissa clau: “Respecte als límits cognitius dels alumnes”. I per fer això hem de conèixer quins són aquests límits.

És per això que Glifing proposa treballar seguint aquests 3 passos.

1. Analitzar i conèixer el perfil cognitiu de l’alumne

Hem de saber en què és bo i hem de saber què li costa i per què? No ho ha entès? No ho recorda? No ho sap expressar? En quin punt s’ha perdut i per què s’ha perdut? No es pot concentrar? Es distreu sense poder-ho evitar?

Saber en què és bo ens permetrà “preparar-li dosis de reforç positiu”, bàsiques per motivar. Aquest és un dels factors de protecció dels quals parlàvem en aquest altre article.
Saber què li costa i per què permetrà dissenyar-li el seu camí d’aprenentatge, bàsic per no desmotivar.

2. Ajustar la demanda a la capacitat de l’alumne

L’aprenentatge és un repte, però ha de ser un repte assolible. Si el repte és massa fàcil no ensenya i si és massa difícil desmotiva. El repte ha de ser aquell que l’individu pugui assolir amb un cert grau d’esforç. Assolir reptes és el que ens manté enganxats a la roda de l’aprenentatge. Però si no els podem assolir o no creiem que els puguem assolir, és humà i comprensible tirar la tovallola, ja que equivocar-se fa mal.

3. Valorar les millores respecte a un mateix i no tant respecte al grup

L’essència és aprendre a competir amb un mateix, per col·laborar amb els altres. Creiem que si ens apliquem aquest objectiu com a “mantra” educatiu, no només podem millorar com a individus, sinó que també millorarà la societat. La idea serà treballar amb la idea de millorar jo com a persona per contribuir a la millora de la comunitat.

I amb aquest desig, us deixem amb aquesta lectura tan interessant:
Per què als nens no els agrada anar a l’escola? Les respostes d’un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l’aula.