El món de l’educació és tan bonic com controvertit i obre alguns debats interessants. En els darrers anys s’està parlant molt sobre la millor manera d’ensenyar a llegir, i s’ha obert la bretxa entre dos mons que semblen irreconciliables, però ja us aviso que no ho són.
Només cal mirar el cervell, veure com llegeix i com aprèn a llegir. Només cal escoltar les veus més representatives de l’actualitat investigadora. Només cal veure com aprenen a llegir els nens, tots, des dels que ho fan amb gran facilitat fins als que es queden encallats ja en el punt de partida.
Les imatges que s’obtenen del cervell en actiu ens han permès corroborar que el model teòric de la doble ruta de la lectura (Marshall & Newcombe 1973, Shallice & Warrington, 1980; Coltheart, M., 1980; Saffran, E.M. 1985), no és només un model, sinó una realitat, ja que sembla que les nostres “neurones lectores” recorren realment dues rutes cerebrals per poder accedir al codi escrit.
La via fonològica: relacionant sons
Una primera ruta és anomenada la via fonològica, aquesta és una ruta analítica, mitjançant la qual el cervell “veu” cada lletra i la relaciona amb un so. Col·locar cada so ràpidament un darrere l’altre ens permet desxifrar qualsevol paraula escrita, qualsevol, encara que no l’hem sentit mai. Vostè pot llegir la paraula “consuetudinàriament”, que potser no conegui o no hagi llegit abans, perquè la seva via fonològica de la lectura està funcionant correctament. La via fonològica us permet llegir tot allò que vostè pugui relacionar amb un so.
La via lèxica: llegir sense descompondre
Una segona ruta és l’anomenada via lèxica, aquesta és una ruta global, mitjançant la qual el cervell reconeix la paraula com un tot. El nostre cervell no pot reconèixer la paraula “anticonstitucionalment” com un tot si no hi està habituat, però sí que ho pot fer amb les paraules més freqüents. És a dir, el nostre cervell és capaç de llegir rapidíssimament i sense descodificar aquelles paraules que ja ha processat diverses vegades. Aquesta ruta no permet llegir qualsevol paraula, però les conegudes es poden llegir a gran velocitat.
Bé, cadascuna d’aquestes vies ha donat peu als dos grans models d’ensenyament de la lectura.
El model analític apel·la a la primera ruta, la via fonològica i el model global apel·la a la segona ruta.
Aprendre a llegir
On seria doncs el kit de la qüestió? En què el primer pas per aprendre a llegir rau a poder desxifrar el codi (anàlisi) i el segon pas per accedir amb comoditat a la lectura global ràpida rau a reconèixer ràpidament la major part de les paraules. Per tant, la millor manera d’ensenyar a llegir és començant amb un mètode analític i apel·lar al desenvolupament de la via lèxica a partir de l’entrenament continuat de la lectura.
Així que, lluny de parlar de models irreconciliables, parlem d’un únic model, el real, el que la neuroimatge ha validat. Un model en dues passes que treballarà, en primer lloc, la via fonològica i, en segon lloc, la via lèxica. Ens trobem, aleshores, molt lluny del que semblaven dos mons separats per un escletxa, ens trobem davant la construcció del pont que els uneix, és a dir, davant allò que necessitàvem saber per poder ajudar els nous lectors en el seu aprenentatge lector de la forma més eficaç possible.