Històries d’un disgràfic-disortogràfic

DOT-lee-libro-2-1.gif

Fa uns mesos vaig tenir la sort de conèixer en Lorenzo, actualment director de l’Equip d’Orientació Educativa i Psicopedagògica (EOEP) d’atenció als alumnes amb dificultats d’aprenentatge de la comunitat de Múrcia.
El projecte d’atenció a aquests alumnes a Múrcia ha rebut elogis arreu del país, i és un exemple a seguir en altres comunitats.
Quan en Lorenzo em va explicar la seva història com a disgràfic i disortogràfic li vaig demanar que l’escrivís, perquè és bonic compartir una vida d’esforç i èxit com la d’en Lorenzo.
Aquí us deixem amb la seva història.

Disgrafia i disortografia: la història d’en Lorenzo

Em demanen que us expliqui la meva història com a alumne amb dificultats específiques d’aprenentatge de l’escriptura, en el meu cas amb disgrafia i disortografia.
Em dic Lorenzo, tinc 54 anys i actualment soc el director de l’EOEP, un equip psicopedagògic que s’encarrega d’atendre alumnes amb aquestes dificultats. No deixa de ser paradoxal que jo sigui l’encarregat de treballar per a la prevenció i la millora d’alumnes que tenen les meves mateixes dificultats. Això em recorda el mite del centaure Quiró del sanador ferit, al final, el que té la ferida coneix millor que ningú la malaltia.

Començaré per explicar-vos la meva història personal: d’entre els meus primers records amb l’espai gràfic, em ve a la ment la imatge al menjador de casa quan jo tenia uns tres o quatre anys, (els meus amics diuen que tinc memòria d’elefant) i jo faig un dels meus primers dibuixos. Era una cirera (cirera amb tija) i quan la vaig ensenyar a la meva mare, em diu… “mira quina paella més maca”… Jo vaig començar a dir que no era pas una paella sinó una cirera i amb tot el riure dels adults que hi havia allà vaig començar a plorar, perquè no veien el que jo volia expressar. Va ser el primer xoc contra l’espai gràfic i sobre la dificultat que tenia per expressar el que jo volia… després tinc records de com trencava la punta dels llapis de tant preme’ls i que fins i tot trencava els folis perquè travessava el paper amb la punta dels llapis, i que feia guixarot sobre guixarot i que de tant esborrar foradava el paper perquè el gastava amb la goma d’esborrar fent forats… També l’olor de la goma d’esborrar, encara la tinc dins del nas.

Posteriorment tinc el record de com dibuixava les lletres. Per mi les lletres eren com un dibuix més que calia copiar, no podia fer els enllaços entre lletres, i les mateixes lletres les feia en dos o tres traços, encara ara n’hi ha algunes que les faig així, sobretot alguns números, com el 5, que el faig començant-lo des de baix i amb tres traços. Com les eles en un pal i després la panxa tal com anomenava aquelles parts de la b o de la l.

Ningú m’entenia la lletra, a vegades ni jo mateix, la veritat, i em deien coses com ara que semblaven potes d’aranya, o que si era àrab o xinès, a més a més les línies tot i que estigués en llibretes de ratlla, acabaven anant cap avall… les línies em queien en picat com la borsa… Quan s’acabava no em quedava lloc per a la línia, això que si no et cap una paraula se li fa un guionet i s’acaba a sota, per mi era un suplici… Com es pot partir una paraula en dos? Com una carnisseria, de manera que jo escrivia el que no em cabia a sobre o a sota i partia la paraula per la consonant, o partia les travades per la meitat… Per mi, si es partia… doncs es partia…

A més a més cada graf anava per un costat… és a dir, que les meves consonants altes b, d, l, t, la part de dalt de la f, ch, h, k, (les altes, com jo en deia) unes anaven cap a l’esquerra i les altres cap a la dreta, em passava el mateix amb les que en deia les baixes: f, g, j, p, q, y, em va costar anys fer una lletra cursiva en què totes fossin amb la mateixa inclinació… i no parlem dels pals de la t, o els punts de les is o jotes, que eren un suplici… o els accents… uf! Quin embolic… i cap a quin cantó s’havien de fer…

L’espai gràfic era un caos i l’escriptura, una tortura… com s’agafa el llapis… com es mou… De mica en mica vaig anar avançant, vaig fer l’antic batxillerat de 6 anys, més el COU, a l’institut jo era un alumne tímid i ja tenia una escriptura fluida però il·legible, per això em van començar a posar aprovats pels pèls… perquè deien que no me l’entenien… Llavors vaig començar a aprendre a escriure en lletra d’impremta, que com que no està unida m’era més fàcil fer-la llegible, però era més lent per escriure-la (jo en deia la meva lletra neta o dels diumenges), a la vegada vaig aprendre les regles d’ortografia, tot i que era incapaç d’aplicar-les mentre escrivia, de manera que primer als exàmens escrivia durant mitja hora en la meva lletra cal·ligràfica irreconeixible i després durant l’última mitja hora la passava a net, i li aplicava les regles d’ortografia, això va fer que no em baixessin gaire la nota però és clar era molt lent i només arribava al 6 o al 7, tot i que era millor que el 4 i escaig i 5 d’abans.

Els meus professors, els que van mostrar algun interès per mi, van veure que si em preguntaven res a classe oralment jo era bo, fins i tot creatiu o brillant perquè donava respostes poc usuals. Jo en aquell moment llegia molt, i haig de dir que sempre vaig tenir problemes amb l’escriptura però mai els he tingut amb la lectura, que era el meu món preferit, vaig arribar a llegir dos llibres diaris… i no exagero… era un autèntic lector expert i em coneixia la majoria dels llibres de la biblioteca municipal, molts dels quals molt per sobre de la meva edat, això feia que tingués coneixements per sobre dels meus companys i de coses que no s’ensenyaven a la classe normal. Llavors aquests professors em deien que per què a l’examen no treia més nota i jo els explicava que era perquè primer ho havia de fer en brut i després transcriure-ho a net… però mai em van donar més temps o van deixar que els hi llegís o em van permetre un examen oral, perquè deien que els inspectors no els deixaven, i si ho tornava a fer en brut tornava a baixar de notes… perquè em treien punts per faltes d’ortografia o perquè no era llegible.

La meva mare era una dona molt educada i lluitadora i molts cops hi va anar a parlar de mi. Li deien que era un bon alumne… que tenia molt bona memòria, sobretot del que es deia a classe, però que tenia una lletra irreconeixible i que jo tenia moltes faltes d’ortografia i que havia de llegir més, la meva mare els assegurava que jo em passava tot el dia llegint, però no se la creien per les meves faltes d’ortografia.

Llavors em van regalar una Olivetti per una idea del meu avi Antonio, que havia sigut interventor de banc i em van ensenyar mecanografia… per mi va ser tot un descobriment, perquè podia escriure “en net” i de pressa. Vaig ser crec el primer alumne de l’institut que va portar els treballs fets a màquina, a més a més sorgia la contradicció que escrivint a màquina ja no canviava lletres, això sí, tenia les faltes d’ortografia, però almenys la meva lletra ja la podia llegir qualsevol. I tot i que els professors em lloaven per això, quan els vaig proposar portar la màquina a classe, em van dir que no era pas possible, que molestaria amb el soroll i que un tal “inspector” no els deixaria… jo no sabia qui era aquest, però vaig saber que no entenia el que a mi em passava. La màquina d’escriure era la meva aliada, però no em servia als exàmens, en què havia de continuar amb la lletra del diumenge… Tampoc em deixaven fer exàmens orals, pel mateix d’aquell tal inspector i que no es podia llavors saber si estaven bé o malament… Jo els vaig proposar gravar-los… jo tenia un magnetòfon… i em van dir que això tampoc no valia… que havia de millorar la lletra… però això com es feia?, em van arribar a suspendre llengua i literatura, amb un 7,5, per la lletra i les faltes… La meva mare els va preguntar que què havia d’estudiar i li van dir que res, que fes còpies i dictats i “Cuadernos Rubio”, els dels quaderns aquests es devien fer rics amb mi… jo ja no sé quants en vaig fer al llarg de l’escolaritat… però sé que no dic cap mentida si dic que centenars… Al setembre em van aprovar quan vaig portar una pila de quaderns… però tot va continuar igual. Així vaig anar passant l’institut, cada vegada amb menys autoestima pels meus estudis, cada vegada més ficat en la lectura i els meus mons de fantasia i sense entendre per què si era bo a classe després no tenia bones notes… però bé… he de dir que tampoc és que jo estudiés gaire llavors, no m’interessaven les coses un cop ja les havia llegides i les havia compreses i no entenia per què les havia de memoritzar.

Va arribar la selectivitat, no recordo bé les notes… sé que un aprovat just, perquè m’havien abaixat un munt les notes de les assignatures de redactar per les faltes d’ortografia i perquè havia de passar a net al mateix examen per tal que fos llegible. Al final la vaig aprovar per les notes de ciències que no havia d’exposar quasi res per escrit, i per la mitjana del batxillerat que em va compensar… si no, no l’hauria pogut passar i ara no estaria aquí defensant els que no tenen veu per a això, els i les alumnes amb dificultats per a l’aprenentatge.

Vaig passar a la universitat i jo no era gaire conscient encara dels meus problemes, fins que a psicologia un professor quan va veure un dels meus exàmens, em va dir, tu el que tens és una disgrafia disortogràfica… Jo vaig començar a llegir les poques coses que hi havia llavors sobre això, fa uns 36 anys i em vaig adonar que allò que em passava tenia nom i no era per llegir poc ni per no esforçar-me a escriure millor.
A psicologia vaig tenir la sort que a partir de segon es van posar de moda els exàmens tipus test, que van ser la meva salvació i els treballs que em deixaven entregar a màquina i en els quals podia expressar la meva part més creativa respecte a la manera que tenia de veure les assignatures…

Finalment, en la meva oposició a la comunitat autònoma… vaig tornar a tenir sort, perquè el primer examen va ser tipus test… i vaig arrasar… i al segon examen eren supòsits pràctics que després calia llegir i defensar de manera oral… amb la qual cosa vaig treure el número u de la meva oposició.

I aquesta és, en resum, la meva història, que m’han demanat per d’alguna manera exemplificar com malgrat tot i en una època sense ajudes de cap mena, vaig poder, en part pel suport de la família, en part per les estratègies intel·lectuals de compensació i en part al fat, arribar on soc ara a la vida i com curiosament ara soc una de les persones que poden defensar els drets de les persones amb dificultats de l’aprenentatge en el sistema educatiu.

Lorenzo Antonio Hernández Pallarés
Psicòleg
Director EOEP comunitat de Múrcia

Share on facebook
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on email
Entrades relacionades

Resum d'aquesta entrada

Sobre Glifing

A Glifing hem desenvolupat un mètode genial que ens permet entrenar les habilitats lectores a través del joc.
Glifing està indicat a qualsevol edat, des dels primers anys d’accés a la lectura fins l’edat adulta.
El nostre objectiu és que llegir sigui divertit i, així, apropar-te a l’èxit acadèmic i personal que tots mereixem.

Què diuen sobre Glifing
Vols viure l'experiència Glifing?
ReadUp o como convertir la lectura en un joc

¿Tens alguna pregunta? suggerència? proposta?

Ⓒ Copyright - Glifing 2020