Quan aprendre fa mal: l’abandonament infantil i el bloqueig en l’aprenentatge

Explorem com impacta l’abandonament infantil en l’aprenentatge i quines estratègies poden desbloquejar el potencial de l’infant. 

Què volem dir amb abandonament infantil?

L’abandonament infantil no és només físic —com ara la manca de cures bàsiques, d’higiene o d’alimentació—, sinó també emocional: l’absència d’atenció, de respostes afectives o d’estímuls adequats per part dels cuidadors principals. En aquests casos, no és que “no hi hagi res”, sinó que falta el més important: el suport emocional que permet que l’infant construeixi una base segura per explorar, aprendre i desenvolupar-se. Aquest tipus d’abandonament infantil, que moltes vegades és invisible, es considera una forma de maltractament per omissió i crea un bloqueig en l’aprenentatge.

Les conseqüències de l’abandonament emocional poden ser profundes i duradores. Se solen manifestar en:

• Autoestima baixa: l’infant pensa que “no es mereix” afecte o atenció.

• Problemes relacionals: hi ha dificultat per establir vincles sans o, al contrari, hi ha dependència emocional excessiva.

• Dificultats emocionals: ansietat, tristesa persistent, comportaments desregulats o fins i tot trastorns de l’estat d’ànim.

• I, molt important, dificultats en l’aprenentatge: quan un infant ha viscut abandonament emocional, el seu sistema nerviós pot estar en estat d’alerta constant. Això interfereix directament en la capacitat de concentració, en la memòria i en la motivació. Aprendre requereix notar-se segur, amb curiositat i disponible emocionalment. Si l’entorn no afavoreix aquest estat, és freqüent que apareguin bloquejos cognitius, retards en el desenvolupament del llenguatge o dificultats per mantenir l’atenció en tasques escolars. Aquesta part queda molt ben evidenciada al llibre de Sebastián Lipina (Universitat de San Martín, Buenos Aires) titulat Pobre cerebro i als estudis que s’hi mostren.

Per això, entendre l’abandonament infantil no només des del punt de vista afectiu sinó també com a factor clau en les trajectòries educatives ens ajuda a detectar-lo a temps i a acompanyar més bé els infants que l’han viscut.

L’impacte al cervell i en l’aprenentatge

Quan un infant ha estat víctima d’abandonament —especialment en les primeres etapes de desenvolupament—, el cervell li queda literalment afectat. La manca d’estímul, afecte i seguretat genera alteracions en el desenvolupament d’estructures cerebrals clau com ara l’hipocamp (memòria), l’amígdala (processament de la por) i l’escorça prefrontal (autoregulació, atenció, funcions executives).

Tal com expliquem a les activitats formatives que fem i al llibre de la Montserrat Garcia Neurociència de la lectura, publicat per Horsori Editorial, aquestes tres àrees formen part del que nosaltres anomenem l’estructura cerebral de l’aprenentatge.

Aquestes alteracions no són permanents, però sí que condicionen el present: un sistema nerviós que ha après a sobreviure en mode “alarma” difícilment es pot centrar en tasques cognitives complexes com ara llegir, escriure o resoldre problemes matemàtics.

Sovint aquests infants tenen el que anomenem un bloqueig emocional de l’aprenentatge: no és que no puguin aprendre, sinó que el cervell no està en condicions de fer-ho mentre percebi perill, amenaça o desconfiança. Això es tradueix en:

• Dificultats per mantenir una atenció contínua.

• Problemes de memòria a curt termini i d’organització d’idees.

• Dificultats per seguir instruccions o completar tasques.

• Rendiment escolar baix tot i tenir un potencial intel·lectual adequat.

No parlem pas d’un problema de capacitat, sinó d’accés. El que es bloqueja és la disponibilitat del sistema nerviós per entrar en mode aprenentatge. El que és urgent (la supervivència emocional) passa per sobre del que és important (el desenvolupament acadèmic).

Per això, abans de reforçar contingut acadèmic, és imprescindible garantir un entorn emocionalment segur, en què l’infant noti que es pot equivocar, que pot preguntar, descansar i confiar.

L’“efecte bloqueig” en l’aprenentatge

Aquest concepte, malgrat que tingui un origen més tècnic en la psicologia de l’aprenentatge (model de Kamin, 1969), ens ajuda molt a entendre què passa amb els infants que han viscut situacions d’abandonament o trauma prematur.

L’“efecte bloqueig” fa referència a com una primera associació molt forta (per exemple: escola = perill, error = càstig, adults = no confiar-hi) pot impedir que s’instal·lin noves associacions positives. Tot i que l’entorn hagi millorat, l’infant continua responent com si no hagués canviat res. El cervell, com a protecció, li bloqueja l’aprenentatge d’experiències noves perquè ja ha après “com funciona el món”.

Aquesta mena de bloqueig es pot observar en la pràctica diària quan veiem infants que:

• Es neguen a fer tasques noves.

• Es frustren molt fàcilment quan cometen un error.

• Eviten mostrar el que no saben (per por que els jutgin).

• Es desconnecten emocionalment i cognitivament a classe.

Des de fora pot semblar que sigui desinterès o falta d’esforç, però en realitat es tracta d’un mecanisme de defensa profund. S’estan protegint de repetir experiències doloroses.

El camí per desfer aquest bloqueig és lent, però possible: requereix seguretat relacional, acompanyament sense jutjar i un entorn escolar que valori l’emoció tant com la instrucció.

Perspectiva d’experts

Comprendre l’abandonament infantil i la relació que té amb el bloqueig en l’aprenentatge requereix una mirada més enllà de l’aula. Per això és tan important escoltar les persones que fa anys que treballen en aquest encreuament entre trauma, vincle i desenvolupament cognitiu. 

Kay Ghersevich: trauma complex i neurodesenvolupament

Kay Ghersevich, psicòloga especialitzada en trauma complex i processos terapèutics integratius, diu que “l’aprenentatge emocional és previ a l’aprenentatge acadèmic”. Si no ens sentim segurs, no aprenem.
Afirma que els ambients segurs i les teràpies integratives (EMDR, corporal…) són clau per reconnectar els infants amb la curiositat i la capacitat d’atenció. Proposa treballar amb tècniques com l’EMDR, l’enfocament sensoriomotor i el joc terapèutic, que ajuden l’infant a “descongelar” aquests records traumàtics que impedeixen que aprengui. No és qüestió d’ensenyar més, sinó d’ajudar el sistema nerviós a sortir del mode supervivència. Només llavors podrà tornar a connectar amb la curiositat, l’atenció contínua i la memòria funcional.

Segons Kay Ghersevich: “Quan un infant té por o inseguretat, el cervell racional es desconnecta. En aquest estat no és possible aprendre res”.

La psicòloga ofereix un curs sobre la psicoteràpia integrativa del trauma en què demostra la seva teoria.

La nostra pròpia experiència a les aules ens porta a acceptar de bon grat aquesta teoria. Tot sovint les mestres ens fan consultes sobre com poden ajudar aquests infants a llegir, i sempre responem que abans de llegir cal establir un vincle segur que a l’infant li permeti tornar a confiar en el seu entorn. Només així, després, podrem començar amb els aprenentatges cognitius.

Florencia Lalor: el rol del vincle i la reparació

Florencia Lalor, psicòloga argentina especialitzada en adopció i trauma, destaca, tal com apuntàvem al punt anterior, la importància del vincle afectiu continu com a base per recuperar-se emocionalment. En el seu projecte La Voz del Hijo destaca com n’és, de crucial, un aferrament segur perquè els infants tornin a aprendre sense por.

En les xerrades i les publicacions que fa, Lalor remarca que la clau no consisteix només a “corregir” els símptomes, sinó a reconstruir un vincle segur i constant, amb adults que es mantinguin presents, disponibles i emocionalment sintonitzats. És a dir, l’aprenentatge no s’activa només amb contingut, sinó amb relació.

Una frase recorrent del seu treball és: “No hi ha aprenentatge sense vincle. No hi ha vincle sense presència afectiva”. I això és especialment cert en infants amb històries d’abandonament: necessiten adults que es quedin, tot i que no sigui fàcil.

Boris Cyrulnik: resiliència i reparació afectiva

Boris Cyrulnik, neuròleg, psiquiatra i etòleg, és una de les veus més reconegudes quan parlem de trauma infantil i resiliència. És supervivent de l’Holocaust, i ha dedicat tota la vida a demostrar que, malgrat el dolor, recuperar-se és possible si hi ha una figura adulta que acompanyi amb sensibilitat i presència.

Segons Cyrulnik, els infants que han viscut situacions traumàtiques desenvolupen resiliència si troben un vincle segur que els permeti tornar a confiar, com també un entorn segur a través de regles coherents i rutines clares.

Una de les seves frases més citades ho resumeix clarament:

“No hi ha ningú que es desenvolupi tot sol. Necessitem una mirada amorosa per créixer.”

En el context educatiu, l’enfocament que fa Cyrulnik ens recorda que no hi ha cap aprenentatge que sigui sostenible sense un vincle humà fort, i que el desenvolupament cognitiu està íntimament lligat amb l’entorn emocional. I que molts bloquejos no es resolen amb més deures, sinó amb més vincle.

Montse Lapastora: trauma infantil i abordatge integral

Montse Lapastora, psicòloga clínica especialitzada en intervenció amb menors adoptats i acollits, també ha treballat extensament amb infants que han viscut abandonament i maltractament.

Ella destaca com n’és, d’important, tenir una mirada integral i coordinada: la família, l’escola i els terapeutes han d’anar a l’una. Per Lapastora, molts cops a aquests infants se’ls etiqueta erròniament amb TDAH, dislèxia o trastorns de l’aprenentatge, però en realitat el que hi ha al darrere és un trauma no elaborat que els bloqueja l’accés als recursos cognitius.

Lapastora proposa abordar-ho en tres nivells:

1. Reeducació emocional: ajudar l’infant a identificar i regular les seves emocions.

2. Intervenció familiar: treballar el vincle amb els adults cuidadors.

3. Formació a docents: per tal que puguin interpretar correctament els senyals de l’infant i acompanyar-lo amb una mirada comprensiva, no punitiva.

Mireia Sala: intervenció educativa amb mirada Glifing

Mireia Sala és psicopedagoga, logopeda i directora del gabinet psicopedagògic TRIVIUM, que a Barcelona aplica Glifing des que vam començar el projecte. Amb una àmplia trajectòria en què acompanya infants amb dificultats lectores, ha observat que el bloqueig molts cops no és pas pedagògic, sinó emocional.

Tal com ho enfoca, ensenyar a llegir no es tracta només de descodificar paraules, sinó de reconstruir la confiança i la motivació de l’infant. I això només passa quan se sent comprès, valorat i acompanyat.

La Mireia combina l’eina Glifing amb una mirada terapèutica, en què l’objectiu no és només millorar la velocitat i la comprensió lectora, sinó també reforçar l’autoestima, el vincle amb la persona adulta i les ganes d’aprendre.

Com ella mateix diu:

“Quan l’infant torna a sentir que pot, que algú confia en ell, és quan realment comença a aprendre. I Glifing ens dona aquesta oportunitat cada dia.”

L’experiència d’aquesta psicopedagoga demostra que la tecnologia, si es fa servir amb sensibilitat, pot ser un pont entre l’infant i les ganes d’aprendre, fins i tot quan semblava que aquestes ganes estaven adormides.

En aquest sentit, us recomanem l’article publicat al butlletí Inf@ncia sobre llenguatge i aprenentatge en els infants procedents de l’adopció internacional, de Mireia Sala i Ignasi Ivern (doctor en psicologia i logopeda), tots dos de la Universitat Blanquerna i la Universitat Ramon Llull. 

Estratègies per superar el bloqueig

El bloqueig emocional en l’aprenentatge no és permanent, però sí que cal que s’abordi amb consciència, paciència i molta sensibilitat. No n’hi ha prou amb reforçar continguts acadèmics. Perquè aprendre sigui possible, primer cal tornar a l’infant la sensació de seguretat i confiança que va perdre.

Aquí presentem unes estratègies que poden ajudar des de l’entorn familiar, escolar i terapèutic:

1. Detectar els primers senyals: desinterès, ansietat, evitació a l’escola.

Molts infants no expressen el que senten amb paraules, sinó amb la conducta. El bloqueig pot passar desapercebut si no sabem llegir entre línies. Uns quants senyals d’alerta:

• Desconnexió o evasió de les tasques escolars.

• Frustració intensa quan no entenen res.

• Por d’equivocar-se o necessitat de fer-ho tot perfecte.

• Malestar físic freqüent (mals de cap, de panxa…) abans d’anar a l’escola.

• Actituds desafiants que en realitat amaguen inseguretat.

Detectar a temps aquests senyals ens permet intervenir abans que el bloqueig es cronifiqui o derivi en un diagnòstic equivocat.

Si aquests símptomes no s’atenen adequadament, reprodueixen una forma d’afrontament gens adaptativa que pot empitjorar en l’adolescència, i persistir en l’edat adulta. 

2. Crear entorns segurs i predictibles.

Al cervell li cal sentir-se fora de perill per aprendre. Quan un infant ha viscut abandonament o experiències traumàtiques, el sistema nerviós està més sensible a qualsevol estímul que percebi com una amenaça. Per això és fonamental construir espais on pugui baixar la guàrdia:

• Rutines clares, que generin previsibilitat.

• Adults disponibles, tranquils i coherents.

• Reaccions proporcionades i sense càstigs humiliants.

• Validació emocional: “Entenc que això et frustri. Va, intentem-ho junts”.

• Espais físics acollidors: llum suau, zones de calma, materials agradables.

Un entorn emocionalment segur no significa permissivitat total, sinó límits amb afecte, estructura amb presència. Com diu la nostra amiga Judit Murlans, de l’Associació Avesedari: “Amor i límits”.

3. Acompanyament terapèutic i regulació emocional.

En molts casos, l’infant necessita un espai terapèutic en què pugui processar el que ha viscut. Algunes tècniques eficaces són:

• Teràpia de joc.

• EMDR infantil (desensibilització i reprocessament per moviments oculars).

• Teràpies sensoriomotores.

• Treball corporal, artteràpia o musicoteràpia.

Alhora, a casa i a l’escola es poden incorporar petites pràctiques de regulació emocional:

• Respiració conscient abans de començar una tasca.

• Moviment lliure per descarregar tensió.

• Racons de calma o “temps fora” positiu.

• Visualitzacions o contes per reconnectar amb el cos.

Recordem-nos que un cos en estat d’alerta no pot aprendre, i que moltes vegades el que és més urgent no és resoldre un exercici, sinó acompanyar una emoció.

En la nostra pràctica, hem pogut constatar que la respiració conscient i el moviment lliure són tècniques molt fàcils d’aplicar i de les més efectives. Respirar de manera conscient no només produeix l’estat de calma que ens cal per afrontar qualsevol tasca, sinó que a més a més ens permet començar a treballar l’autoconsciència, que és la base per a la metacognició, quan entrem en teràpies cognitives. El moviment lliure permet que els infants siguin conscients de la tensió que puguin arribar a acumular, i permet que hi hagi una descàrrega de tensió.

4. Formar l’entorn adult.

Un dels factors més importants perquè un infant amb bloqueig es recuperi és la manera com el miren els adults que l’envolten. Quan deixem d’interpretar les conductes que té com a “problemes” o “desobediència”, i les comencem a veure com una manera que té per protegir-se emocionalment, tota la intervenció canvia.

Per això és fonamental que:

• Les famílies rebin acompanyament i eines.

• Els docents estiguin formats en trauma, aferrament i neurodesenvolupament.

• Es construeixin ponts entre les teràpies i l’escola.

• Deixem enrere etiquetes simplistes com ara “gandul”, “conflictiu” o “desmotivat”.

Com diu la Montse Lapastora: “No és el mateix tenir un trastorn de l’aprenentatge que estar bloquejat emocionalment. I si no ho entenem, podem fer molt de mal sense voler”.

Conclusió: entendre per acompanyar més bé

L’abandonament infantil no només deixa una empremta emocional, sinó que també impacta en la manera en què un infant es relaciona amb l’aprenentatge, amb els altres i amb ell mateix. Molts cops aquest bloqueig que veiem a classe no és mandra, ni falta d’interès, sinó que és el reflex d’un sistema que ha après a protegir-se desconnectant-se.

Com a famílies, educadors i professionals, tenim el poder —i la responsabilitat— de canviar aquesta narrativa. De transformar el “no pot” en “encara no pot”, i oferir l’entorn que necessita per tornar a confiar, explorar, equivocar-se i aprendre.

Perquè quan un infant nota que el veuen, el comprenen i l’acompanyen, el cervell se li calma. I quan el cervell es calma, l’aprenentatge torna a trobar el seu lloc.

A Glifing treballem cada dia perquè cap infant es quedi enrere.

Si coneixes algun infant que sembla que hagi perdut la motivació per aprendre, potser no li cal més reforç, sinó més vincle, més comprensió i més seguretat.

👉 Escriu-nos i t’ajudarem a traçar un pla personalitzat amb acompanyament emocional i eines de lectura adaptades.

Perquè aprendre no hauria de fer mal.