Models d’ensenyament de la lectura: global o analític?

El món de l’educació és tant bonic com controvertit, i obre uns quants debats interessants. Aquests últims anys es parla molt sobre la millor manera d’ensenyar a llegir, i s’ha obert bretxa entre dos mons que semblen irreconciliables, però ja us aviso que no ho són pas.

Només cal mirar el cervell, veure com llegeix i com aprèn a llegir. Només cal escoltar les veus més representatives de la investigació actual. Només cal veure com aprenen a llegir els infants, tots, des dels que ho fan amb molta facilitat fins als que s’encallen ja en el punt de partida.

Les imatges que s’obtenen del cervell en actiu ens han permès corroborar que el model teòric de la doble ruta de la lectura (Marshall & Newcombe, 1973, Shallice & Warrington, 1980; Coltheart, M., 1980; Saffran, E.M., 1985) no és només un model, sinó una realitat, ja que sembla que les nostres “neurones lectores” solquen realment dues rutes cerebrals per poder accedir al codi escrit.

La via fonològica: relacionar sons

Una primera ruta és la via fonològica. És una ruta analítica, mitjançant la qual el cervell “veu” cada lletra i la relaciona amb un so. Col·locar cada so ràpidament un darrere l’altre ens permet desxifrar qualsevol paraula escrita, qualsevol, encara que no l’haguem sentida mai. Sou capaços de llegir la paraula “consuetudinàriament”, que potser no coneixeu o no heu llegit mai abans, perquè la vostra via fonològica de la lectura està funcionant correctament. La via fonològica us permet llegir tot allò que pugueu relacionar amb un so.

La via lèxica: llegir sense descompondre

Una segona ruta és la via lèxica. És una ruta global, mitjançant la qual el cervell reconeix la paraula com un tot. El nostre cervell no pot reconèixer la paraula “anticonstitucionalment” com un tot si no hi està habituat, però sí que ho pot fer amb les paraules més freqüents. És a dir, el cervell és capaç de llegir molt de pressa i sense descodificar les paraules que ja ha processat diverses vegades. Aquesta ruta no permet llegir qualsevol paraula, però les conegudes es poden llegir a gran velocitat.

Doncs bé, cada una d’aquestes vies ha donat peu als dos grans models d’ensenyament de la lectura. El model analític apel·la a la primera ruta, la via fonològica, i el model global apel·la a la segona ruta.

Aprendre a llegir

On és, doncs, el quid de la qüestió? En el fet que el primer pas per aprendre a llegir consisteix a poder desxifrar el codi (anàlisi) i el segon pas per accedir amb comoditat a la lectura global ràpida consisteix a reconèixer ràpidament la majoria de les paraules. Per tant, la millor manera d’ensenyar a llegir és començar amb un mètode analític, i apel·lar al desenvolupament de la via lèxica a partir de l’entrenament continuat de la lectura.

De manera que, lluny de parlar de models irreconciliables, parlem d’un únic model, el real, el que la neuroimatge ha validat. Un model en dos passos que treballa, en primer lloc, la via fonològica i, en segon lloc, la via lèxica. Ens trobem, llavors, molt lluny del que semblaven dos mons separats per una bretxa, tenim davant nostre la construcció del pont que els uneix, és a dir, el que ens calia saber per poder ajudar els nous lectors i lectores en l’aprenentatge lector de la manera més eficaç possible.