Com va començar l’aventura Glifing

Una història de dislèxia i amor

Soc Montserrat Garcia, mare i psicòloga, creadora del Mètode Glifing.

Soc mare d’una noia i de dos nois, el més petit dels quals, en Mario, va mostrar des de primer de primària que a l’escola no li anaven gaire bé les coses. Plorava quan el deixàvem a l’escola al matí i sovint tenia mals d’estómac i de cap abans d’entrar-hi.

Una anècdota molt gràfica es remunta a quan en Mario tenia només 5 anys i acabava de començar 1r de primària. Un dia, quan va sortir de classe, em va preguntar: “Mama, què haig de fer per treballar?”. Tenia només 5 anys i ja volia abandonar l’escola.

La dislèxia i l’escola: l’experiència d’un cas real

A l’escola el van definir com un nen molt intel·ligent amb bloqueig emocional. I sota aquest marc van anar passant dies i anys. I el fracàs cada cop era més extensiu, perquè al principi afectava només les assignatures relatives a les llengües, però a poc a poc va anar “contagiant” altres àrees, i com l’efecte “taca d’oli”, va ocupar totes les matèries, perquè en Mario va tirar la tovallola i on no fallaven els coneixements, com en les matèries de gimnàstica i plàstica, va acabar fallant l’actitud.

A partir de llavors, a en Mario el van deixar de definir com aquell “nen intel·ligent amb bloqueig emocional”, i el van passar a definir com aquell “nen que pot, però que no vol”.

Abans de continuar, deixeu-me que us digui dues coses:
1. Sobre el bloqueig emocional: tots els nens amb dificultats d’aprenentatge tenen problemes emocionals. Els problemes emocionals solen ser la conseqüència i no pas la causa de les dificultats d’aprenentatge.
2. Sobre no voler aprendre: tots els nens volen aprendre, tots volen poder-ho fer. I un nen no es deixa ajudar quan ha deixat de confiar en els adults que diuen que el volen ajudar, però que en el fons l’acusen de no voler aprendre. Aquests nens ja han tirat la tovallola perquè se senten impotents.

Diagnòstic: dislèxia

Quan en Mario estava a 6è de primària vaig pensar que si ell era intel·ligent però no aconseguia aprovar les matèries, potser els pretesos problemes emocionals que tenia ens amagaven una altra cosa, algun problema cognitiu que no li permetia fer bé algunes de les coses que calien per sortir-se’n a l’escola.

I aquest problema, aquesta dificultat que havia impedit que en Mario aprengués a llegir bé, es diu dislèxia. Vam descobrir que en Mario, quan tenia 12 anys, llegia 43 paraules per minut (ppm), cosa que es correspon a la lectura d’un nen de 1r de primària.

A partir d’aquí, vaig començar una col·laboració amb la Universitat de Barcelona per estudiar les dificultats d’aprenentatge de la lectura, i vam descobrir que un 60 % del fracàs escolar es pot explicar per una lectura deficient.

Els avenços amb la Universitat ens van portar a dissenyar un primer estudi pilot i en Mario en va ser el conillet d’Índies. Després d’un primer bloc d’entrenament, en Mario va passar de llegir 43 ppm a llegir-ne 60; en un segon bloc de sessions, va passar de les 60 a les 90, i, finalment, en un tercer bloc d’entrenament, es va estabilitzar entre les 120 i les 140 ppm.

Superar la dislèxia: l’essència de Glifing

Això va ser tot un èxit personal per a en Mario, professional per a l’equip i social si aconseguíem que altres infants es poguessin beneficiar de la bondat de l’entrenament. De manera que vam continuar treballant en un estudi científic per verificar que les millores eren significatives i que es reproduïen en altres nens i joves de diferents edats.

Des de llavors, no hem deixat de treballar amb els diferents professionals que hi estan implicats: psicòlegs, pedagogs, mestres, logopedes i, sobretot, els nens amb dificultats d’aprenentatge, tant a les escoles com als diferents centres de reeducació psicopedagògica que han cregut en les noves tecnologies i aplicacions.

I avui, amb la mateixa il·lusió del primer dia, continuem treballant perquè Glifing arribi a tots els infants que el puguin necessitar.

Montserrat Garcia
Psicòloga especialista en lectura
Creadora del Mètode Glifing